Publicat a: http://www.gadeso.org/ca/forum-de-debat/pdecat-ara-toca-moure-s

La voluntat de Sánchez és clara en quant ha manifestat que vol arribar a un compromís a Catalunya. I conscient del marcatge al que estarà sotmès en aquesta qüestió, ha fet dos nomenaments en aparença contradictoris, de compensació i certa disglòssia política, un equilibri intel·ligent: pacte a l’interior amb Meritxell Batet, que veu que la sortida passa per una opció federal, i a l’exterior, Josep Borell, la unitat indubtable i una sola veu. Un altra solució no seria realista.

El proper cap de setmana, a Castelldefels, el PDECAT celebrarà una assemblea preparatòria de la convenció, que ha de fer-se al juliol, per revisar l’estratègia futura després d’haver pres possessió el govern de Quim Torra. Convocada amb anterioritat a la moció de censura quer ha propiciat el nou govern de Pedro Sánchez,  la convenció ara adquireix una importància cabdal perquè haurà de decidir si es presta a facilitar passes cap a una normalització institucional o segueix donant suport al procés que, tal i com es planteja encara, no té cabuda ni mires de poder tenir (fins i tot amb una reforma constitucional inviable, virtualitat de futur.

La segona decisió que s’haurà de prendre es nogensmenys important. Es tracte de la pròpia definició ideològica del partit perquè si es manté com a partit independentista, com ho són ERC i la CUP, es veurà limitat en la seva autonomia de decisió havent de seguir la dinàmica marcada per la DUI que Puigdemont s’encarrega de reivindicar, a pesar de que no té cap recorregut polític que oferir.

El PEDECAT té que reformular-se i tornar a un sobiranisme col·laboratiu. Tanmateix Europa no està per una Catalunya independent d’Espanya, per tant, el sobiranisme s’ha d’articular dins de les fronteres actuals d’Espanya i cercar un relació política que acomplesqui un mínim de aspiracions sobiranistes viables amb les toleràncies constitucionals.

El PDeCAT té la necessitat de tornar a representar el sobiranisme pactiste per a poder recuperar la centralitat nacionalista (versus sobiranista) i és necessari magnificar aquesta via donant seguretats a la societat de que la voluntat d’arribar a un pacte sobiranista amb l’Estat que tanqui el conflicte històric entre Catalunya i Espanya i que doni estabilitat perllongada a les relacions entre la nació catalana i el conjunt d’Espanya.

Al propera convenció de juliol, el PDECAT hauria de resoldre convocar un congrés extraordinari per canviar la seva definició d’independentista per la de sobiranista. El matís és fonamental perquè una cosa és impossible a Espanya, i a Europa, i l’altra és viable i es pot explicar i acomplir perquè el món ja es i avança cap a les sobiranies compartides.

Espanya ja no és plenament sobirana. Sigui per les grans corporacions econòmiques, que varen jugar un paper fonamental en la gestió de la crisis, o per les associacions polítiques com la Unió Europea, que amb les seves directives obliga als estats membres, actualment Europa es el marc polític de referència i tenir com aspiració política la independència no por anar més enllà que reivindicar un paper societari.

El nou govern espanyol de Pedro Sánchez, que no oblidem va guanyar unes primàries amb el discurs de l’Espanya plurinacional, requereix del PEDECAT, que el va votar a la Investidura, un senyal inequívoc de voluntat de reconducció política.