1. INTRODUCCIÓ.

Des de principis dels anys noranta, la demanda turística ha evolucionat cap a un model post-fordista en el que el turista s’ha fet més exigent i autònom dels paquets turístics, majoritàriament a finals de la dècada amb l’aparició de les línies aèries de baix cost i la contractació per Internet; mentre, des de l’oferta, l’empresa turística es veu empesa a oferir productes cada vegada amb millor relació qualitat preu per no perdre posicionament respecte d’altres destinacions competidores. Això és així dins del mateix segment de tipologia de negoci “sol i platja”, o alhora de conformar productes de bell nou cercant atreure a altres tipologies de demanda que, en principi, no es sentirien atretes per a la nostra destinació. En ambdós casos, es tracte de singularitzar-se i garantir-se una fidelitat de destinació, i d’empresa, per la qual cosa s’actuarà agressivament sobre la demanda a qui es tractarà d’ajustar una oferta cada cop més enginyosa i ad hoc. L’estratègia consistirà, així, en augmentar el valor dels recursos turístics existents, tot reordenant espais i infraestructures, implementant nous productes turístics que suposin diversificar l’oferta, i caracteritzar-se davant noves tipologies emergents amb l’objectiu de mantenir el posicionament de la destinacions de les Illes, en campanyes promocionals personalitzades per a cada segment de negoci i, encara, amb certa confusió entorn la marca. En el cas nostre, les Illes Balears, cada illa o cada zona.

L’objecte d’aquesta comunicació no entrarà en aquesta qüestió, de marca de destinació,  sinó que es dirigirà en determinar les línies estratègiques des d’on modelitzar una metodologia, que ajudi a automatitzar la conformació de producte turístic, diversificant l’oferta, cercant optimitzar l’operativa del procés de decisió del viatge, des de la iniciativa fins la seva contractació i realització; escurçant-se, al màxim, el temps entre la detecció de demanda específica, i/o nous jaciments de producte turístic, i la seva implementació i posada al mercat. Aquesta comunicació, pretén esser una aportació genèrica al sector, però es centrarà al cas de les Balears perquè resulta paradigmàtic d’un sector turístic madur amb consciència dels reptes que té per davant. Així, fem continues referències a la nostra destinació ja que resulta un bon exemple de turista madur amb criteri, per l’experiència d’haver viatjat, i, pel que fa a les Illes, amb un alt grau de satisfacció i fidelitat. El 78,9% dels turistes a 2006, ja havien visitat l’arxipèlag al menys una vegada i, d’aquests, el 79,4% amb més de tres ocasions (RIERA i altres, 2009: 75).

Es tracte, a més, d’un turista proper, d’una persona real, un veïnat que viu més enllà de la franja de mar, que està mitjanament format i informat del seu entorn, a través de la televisió i Internet, que es mou en viatges curts i llargs al llarg de l’any, i que ens coneix, i ens identifica, com a destinació turística. Per aquesta persona, turista en quant surt del seu lloc habitual, totes les persones reals són en realitat turistes (MAcCANNELL, 2003: 3), la noció d’espai s’ha encongit i el mapa mental s’ha fet extens, essent, així, que considera el viatge turístic, ja es refereixi al període de vacances (més llarg) o d’esbarjo (més curt), quelcom de quotidià i, fins i tot, d’imprescindible per a un estàndard de vida que va consolidar-se als anys seixanta. És, en certa mesura, la globalització, encara que  relativa en termes geogràfics, ja que la major part del turisme es fa dins del propi país, un 80%, mentre sols un 15% té abast regional (Mediterrani, al nostre cas), essent els viatges intercontinentals a penes representen un 5% del turisme que es mou al món. Aquests percentatges, segons exposà Eduardo Fayos en una Jornada de Turisme (amb motiu de la commemoració dels vints anys de l’Escola d’Hoteleria), pareixen bastant estabilitzats, doncs les previsions dela OMT  fetes, abans de la crisi, per 2016 no són massa diferents: 78%, pel turisme domèstic; 17% pel turisme d’abast regional i 5%, pel turisme intercontinental. Aquest turisme regional, a més del propi nacional i local (les estades de cap de setmana), és el nostre mercat.

El turisme que ens afecta té una evident proximitat cultural amb nosaltres, per ciutadania europea, amb característiques de continuïtat territorial com la moneda única, connectivitat pròpia de regions interiors (per les línies de baix cost) i Internet, que minimitza l’escala temporal entre la motivació d’un viatge i la seva realització. Això fa que el nostre turista alemany, anglès o espanyol (en conjunt, 80% del total dels nostres visitants) és, a efectes de l’oferta, un turista “nacional”.

En efecte, el turista que visita Balears veu les Illes com una destinació propera perquè ha incorporatla Mediterrània, si més no les costes espanyoles, com la corona exterior de les seves àrees metropolitanes (el centre d’Europa estar a dues hores d’avió), essent així, que el viatjar a Balears no resulta un desplaçament a l’estranger sinó a un “balneari” situat en una regió privilegiada de la mateixa entitat territorial; resultant que el nostre turista quan ve a Balears continua estant en un àmbit territorial que li és afí, on solament, segons la zona turística que hagi elegit, el domini lingüístic l’informarà de trobar-se lluny de la seva geografia habitual. El turista alemany o anglès, comunitari, no té sensació de trobar-se en terra estranya, o de riscos imprevistos, perquè se sent aixoplugat per les institucions comunes que compartim. No seria així en viatges de fora d’aquestes fronteres polítiques on la sensació de seguretat territorial, pel que fa a la integritat física, d’assistència sanitària, medi social higiènic i alimentari (mercats locals)…, és perd quan es va més enllà dels ressorts turístics i la zona contigua d’influència.

Aquestes principals consideracions: que el turisme a Balears es nodreix d’una demanda amb característiques domèstiques i que l’idioma, circumstancia que es minimitza a certes destinacions, no es determinant  alhora de decidir la destinació a les Illes Balears, fa que tingui sentit plantejar-se competir amb destinacions nacionals dels propis països de la demanda, que tenen les seves pròpies zones turístiques (afins per raons històriques i lingüístiques), de manera que la destinació Illes Balears té un camp de negoci, molt prometedor: els “viatges d’esbarjo” de curta durada short breaks on l’agilitat i variabilitat és més elevada i on la rapidesa en detectar i captar aquest turisme té més dificultats; no així a nivell local on està en alça.

L’objectiu que ens proposem és provar de modelitzar una metodologia d’ajustament, entre oferta i demanda de turisme, que faciliti implementar productes turístics al mateix ritme en que es detecti l’existència de demanda per aquests. Això referit a aquest turisme de viatges curts, com el tradicional de vacances, potenciant el consolidat de “sol i platja”, on és possible potenciar-lo amb valor afegit, i detectant tipologies emergents. Pel que fa a aquesta oferta tradicional, es pretendrà que la quota de mercat que es perdi en el estrat més baix, es vegi compensada per turisme de major nivell; en quant a les noves tipologies turístiques, l’objectiu serà cercar mecanismes que facilitin la creació, i ràpida implementació de productes, de manera que detectats jaciments de demanda turística, no perdre oportunitats per posicionar les places de les Illes Balears.

Per arribar a modelitzar la metodologia que ens proposem, ens interessa subratllar que els fluxos que funcionen al mercat turístic, metafòricament, formen un espai conceptual, en el que es possible descriure un sistema de relacions, de característiques geogràfiques, que ens permetrà aplicar, al turisme, metodologies d’anàlisi i prospecció pròpies de la geografia.