Ca’n Joan de S’aigo,

L’antic local estava situat darrera de l’església de Santa Eulàlia. Estaria entre els carrers de Carnisseria (abans carrer de’n Fiol, encara existeix el Forn) i  vidreria, on ara hi ha un bar de “Pinchos & Tapas”, anomenat L’AMBIGÚ, que té una tranquila terrassa, un parell d’arbres, tauletes per prendre unes tapes atractives i gaudir del silenci. A dins, bona música melòdica, chill out, algun blues i alguns temes de sempre de nostàlgica memòria.

L’AMBIGÚ.

De Ca’n Joan de S’aigo,

 Els primers records de Ca’n Joan de S’Aigo, seria devers 1966. Es tractava d’un local composat per dues estàncies al públic, amb trespol de rajola de fang cuit, feta a mà, d’aquesta que encara es fabriquen a Felanitx; decorades per dibuixos geomètrics de color terrossos grocs, sienes, granats, vermells i blanc groguenc, color d’ivori. Les estades, pens, tenien trespol i nivells diferents. D’una a altre estança no hi havia més desnivell que un graó, el que donava idea exacta de com s’havia anat ampliant el local a mesura que creixia la demanda, fins ocupar els dos edificis de planta petita.
La decoració s’assemblava a la que després es volgué reproduir, en el local del carrer Sanç, inaugurat primer devers 1976, i el de Santa Maria del Sepulcre, que recorda el gust de la burgesia benestant mallorquina i que, per molts, superat el tipisme al qual ja ens avesat, seria un exemple demodé, o decididament kitsch. El que es pot prendre, el mateix que abans, xocolata amb quartos, ensaïmades, gató; i gelats ametlla, avellana, xocolata, fresa i albercocs, encara que aquest té un sabor menys autèntic que abans.

 

 El que sorprenia d’aquell local, tan diferent, és que pareixia que estava tot un poc amuntegat, però les taules de ferro i marbre desgastat pel temps d’ús, rectangulars i algunes rodones, tenien aquell aire d’austeritat benestant que evocava aquells altres cafès de memòria, com el Mocca, el Miami (tot un standing) o aquell altre, recreat en la pel·lícula “La Colmena” de la novel·la de Cela. La il·luminació més aviat pobre, amb ampolles de poca potència, i les olors mescla de quemullars, xocolata i l’olor de les ensaïmades que es coïen en el forn de llenya que hi havia a un extrem sobre el qual lluïa el mural d’enrajolat que presideix la sucursal del carrer d’en Sanç, Ca’n Joan de S’Aigo casa fundada l’any 1700. Les parets encalades vestides d’un groguenc de l’aler dels clients, quan fumar era de distinció.

En aquells anys de joventut no podria per menys de cridar l’atenció, que qui atenia les taules eren dues, o tres dones majors, majors-majors; clar potser no ho eren tant,  majors. Cabells blancs grisosos i durs, ens semblaven de fil ferro. Les pells blanques on no pareixia que mai s’hi haguessin engronsat els raigs del sol. El caminar, lleugerament encorbat però, això sí, movent-se amb garbo, amb el dinamisme que han ben heretat els actuals camarers dels nous locals de Ca’n Joan de S’Aigo. Record una senyora major de cabell rossos que encara la vaig veure una anys quan s’inaugurà el nou local del carrer del Rei Sanç; em diuen que es jubilà a l’edat del 78 anys (!)

Com tots els bar i cafès, els clients variaven segons l’hora, la meva era devers les 7 de la tarda fins les 8, després de sortir del Col·legi de Sant Francesc. Una anècdota em rebé, una vegada la colla d’amics, casi sempre érem en Josep Goro, Sinto Garau, Pepe Fernández, Toño Mazaira i jo, no varem prendre res de menjar i com que era costum que no hi havia torcaboques damunt les taules en varem un. Llavors la que atenia la nostra taula ens digué en castellà, que era la llegua de moda en l’ús social, “si no se come no damos”, ens varem quedar estorats. Molts de pics me ve a la memòria, més encara quan es tractava d’aquells torcaboques de paper, baratero baratero, res a veure amb les actuals de cel·lulosa molla, o aquells altres, de més de passar, que van en dispensadors i que, al menys, tenen dues molt fines capes de paper esponjós.

Eren temps en que el serveis eren ben ajustats a cada necessitat, sense floritures, i en què els negocis familiars feien els comptes al cèntim. Pensau que eren comptats els forns on es podiem trobar ensaïmades ens dies feners, només es feien els festius i en llocs on hi havia mercats o fires, també els dissabtes o el dia Gran. Em pujar, no hi ha dubte, el nostre nivell de vida, emperò no sé si també la qualitat.

Per saber més:  http://www.elmundo.es/elmundo/2009/06/22/baleares/1245696838.html

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s